diumenge, 21 de febrer del 2010
dijous, 31 de desembre del 2009
Intent de plasmar sensacions
Miro la pluja que regalima en minúscules i delicioses gotes per la finestra. No sé a on vaig escoltar que Déu és en la pluja, i el fet de que no cregui en Déu no vol dir que no cregui en res. Crec que la màgia que segueix sempre al nostre costat està en la pluja. I crec que està en el polsim que es veu a contrallum els dies que fa sol, de bon matí. I crec en la màgia, en la màgia que ens guia i que fa que ens moguem. Crec que l'ànima és màgia, el destí, també. Crec que crec, i que si no cregués res seria tant difícil, ni tant bonic. A vegades m'he plantejat deixar de creure, posar-me quilos de maquillatge i sortir al carrer amb un somriure artificial. Enrabiar-me els dies de pluja, perquè no podria sortir, a coquetejar com una estúpida. Estúpida seria el que seria jo. Una estúpida feliç? No ho crec. Qui és feliç sent estúpid? Potser algú, no en tinc la més remota idea. Potser els etúpids són feliços, perquè sempre han sigut així. Crec que seria infeliç perquè sabria el que es viu quan es creu. Quan es creu com jo crec. La màgia és tant bonica, i tant cruel! Es cruel perquè és intermitent, és aquí al meu costat, i quan intento tocar-la s'esbaneix. No vull ser la nena tonta que espera alguna cosa especial per sempre. No vull ser la noia idiota que creu i està sola. Vull estar segura i vull ser feliç, i la màgia em fa feliç cada 100 dies de patiment, i només uns segons. Crec que dec semblar una depresiva boja, no, ric molt, perquè sé que cada 100 dies seré feliç, en tota la plenitud, i seguiré sent jo, sempre. I seguiré sent jo perquè vull, i quan m'escapi d'aquesta estúpida gàbia daurada de la meva infantesa em trobaré un món enorme; un món desitjant ser explorat. I seré lliure i volaré, i estendré les ales i ho viuré tot. I provaré tot el que estigui al meu voltant. I crec que tots necessitem saber què és la soledat, la tristesa, la pena i la por, perquè tota llum necessita foscor per brillar.
dilluns, 21 de setembre del 2009
La llibreta d'una vida: GIANNA
Benvolgut tu,
no sé qui ets, ni d’on. Tampoc sé com ets, com et dius, i de fet ni tan sols sé el teu nom. La veritat doncs, és que no espero res especial de tu, només espero que la vida em faci el regal de tornar-me aquestes paraules que sense saber per què escric. És curiós dir que no sé perquè escric, potser perquè ve de dins, potser per intentar creure que el meu vol és menys estrany que el d'una papallona, potser per creure que realment no sé alguna cosa; encara que en realitat no dec saber res.
El meu nom és Gianna visc en un petit poble en un petit país, tant insignificant per a mi com per a la resta del món, perquè les veritats són veritats i aquesta n'és una. El meu poble és petit, i certament bonic, però per a miñes com una presó, a mi hi ha algunes coses que m'agraden del meu poble, com ara el seu llac; el llac és glaçat quasi sempre, perquè aqui els hiverns són llargs. Del meu poble... no m'agraden els carrers, són amples, massa amples per a un poble tant petit. Del poble també m'agrada el bosc, que és màgic. Del meu poble tampoc m'agrada l'aire, sempre fresc, però amb un regust estrany. Però crec que m'hauria de prsentar.
De fet sóc només una noia, tinc catorze anys acabats de fer. Físicament sóc la persona més normal que et puguis trobar per qualsevol carrer de qualsevol ciutat. Sóc rossa encara que ara el meu cabell enfosqueix, sóc molt blanca de pell, i faig més d’un metre i mig d’altura, aproximadament; no sóc ni prima ni grassa. La part que més m’agrada de mi són els meus ulls, que tot i emmarcats per ulleres, tenen un color blau cendra i una forma ametllada sempre m’ha agradat.
Encara que el que més deu cridar l’atenció de mi segurament és el meu caràcter. Sempre m’han dit que sóc molt sensible, encara que em costa reconeixe-ho; la gent que conec insisteix en que no és res dolent, però no deuen saber que sovint les coses boniques són les més dèbils. També haig de dir que sóc una de les poques romàntiques que deuen quedar al món (perquè ser romàntica és diferent que ser cursi) i sobretot, diuen que hi ha alguna cosa en la meva mirada que és només meva, diuen que reflexa una gran llum, però que està ennuvolada per la tristor, alguns inclús s'aventuren a dir que és la tristor de la sabiesa; llavors jo alço el cap, i els miro de cua d'ull, en part perquè m'agradaria que fós veritat, en part perquè no ho crec, el cert és que vull tenir una cosa meva, especial, i bonica. Em defineix explicar-te que m’encanta escriure, escriure sobre amor, sobre guerres, escriure sobre petites coses, sobre els moments més ínfims, sobre un sol segon. Però sóc molt orgullosa i tinc un punt de repelència horrible, a més acostumo a ser molt perfeccionista, encara que això, potser no és tant dolent.
Finalment em despedeixo, esperant la teva resposta, i dien-te que siguis qui siguis, estiguis on estiguis, t'espero.
Gianna
P.D.: Deixo aquesta llibreta aquí, just en aquest banc, esperant que tu la recullis, i em llegeixis. Si ningú la recull suposo que serà per alguna raó semblant al destí. Encara que quan ho llegeixis, i amb una mica de sort escriguis a continuació, sàpigues que l'aniré a buscar d'aqui a un més, a dalt d'aquell enorme roure que hi ha just davant de l'estació de metro del centre d'aquesta ciutat.
no sé qui ets, ni d’on. Tampoc sé com ets, com et dius, i de fet ni tan sols sé el teu nom. La veritat doncs, és que no espero res especial de tu, només espero que la vida em faci el regal de tornar-me aquestes paraules que sense saber per què escric. És curiós dir que no sé perquè escric, potser perquè ve de dins, potser per intentar creure que el meu vol és menys estrany que el d'una papallona, potser per creure que realment no sé alguna cosa; encara que en realitat no dec saber res.
El meu nom és Gianna visc en un petit poble en un petit país, tant insignificant per a mi com per a la resta del món, perquè les veritats són veritats i aquesta n'és una. El meu poble és petit, i certament bonic, però per a miñes com una presó, a mi hi ha algunes coses que m'agraden del meu poble, com ara el seu llac; el llac és glaçat quasi sempre, perquè aqui els hiverns són llargs. Del meu poble... no m'agraden els carrers, són amples, massa amples per a un poble tant petit. Del poble també m'agrada el bosc, que és màgic. Del meu poble tampoc m'agrada l'aire, sempre fresc, però amb un regust estrany. Però crec que m'hauria de prsentar.
De fet sóc només una noia, tinc catorze anys acabats de fer. Físicament sóc la persona més normal que et puguis trobar per qualsevol carrer de qualsevol ciutat. Sóc rossa encara que ara el meu cabell enfosqueix, sóc molt blanca de pell, i faig més d’un metre i mig d’altura, aproximadament; no sóc ni prima ni grassa. La part que més m’agrada de mi són els meus ulls, que tot i emmarcats per ulleres, tenen un color blau cendra i una forma ametllada sempre m’ha agradat.
Encara que el que més deu cridar l’atenció de mi segurament és el meu caràcter. Sempre m’han dit que sóc molt sensible, encara que em costa reconeixe-ho; la gent que conec insisteix en que no és res dolent, però no deuen saber que sovint les coses boniques són les més dèbils. També haig de dir que sóc una de les poques romàntiques que deuen quedar al món (perquè ser romàntica és diferent que ser cursi) i sobretot, diuen que hi ha alguna cosa en la meva mirada que és només meva, diuen que reflexa una gran llum, però que està ennuvolada per la tristor, alguns inclús s'aventuren a dir que és la tristor de la sabiesa; llavors jo alço el cap, i els miro de cua d'ull, en part perquè m'agradaria que fós veritat, en part perquè no ho crec, el cert és que vull tenir una cosa meva, especial, i bonica. Em defineix explicar-te que m’encanta escriure, escriure sobre amor, sobre guerres, escriure sobre petites coses, sobre els moments més ínfims, sobre un sol segon. Però sóc molt orgullosa i tinc un punt de repelència horrible, a més acostumo a ser molt perfeccionista, encara que això, potser no és tant dolent.
Finalment em despedeixo, esperant la teva resposta, i dien-te que siguis qui siguis, estiguis on estiguis, t'espero.
Gianna
P.D.: Deixo aquesta llibreta aquí, just en aquest banc, esperant que tu la recullis, i em llegeixis. Si ningú la recull suposo que serà per alguna raó semblant al destí. Encara que quan ho llegeixis, i amb una mica de sort escriguis a continuació, sàpigues que l'aniré a buscar d'aqui a un més, a dalt d'aquell enorme roure que hi ha just davant de l'estació de metro del centre d'aquesta ciutat.
dijous, 25 de juny del 2009
Història de dues ombres perdudes.
Ella es deia Scarlett, un caprici de la seva mare en honor a l’actriu i tot i que s’havia promès deixar de prendre cafè a les tres de la matinada, en aquells estranys, o no tan estranys, dies en que no podia dormir; ho va tornar a fer. Però va procurar de que fos sense cafeïna. No sabia si llegir o mirar la televisió, però, com era ja habitual en ella, no es va decidir per una cosa ni per l’altra, així que va agafar l’abric i va sortir a fer una volta en aquella freda, fredíssima nit d’hivern parisenc. Aquell any París estava nevat, era estrany, però era. A Scarlett li agradava el fred, de fet l’adorava. Arrossegava els peus per la fina cap de neu que havia caigut aquella nit, lliscava pels petits bassals gelats, mig d’amagat, encara que ningú no la podia veure fent el que fan els nens petits. Es va encaminar fins a la Torre Eiffel, que només li agradava quan no hi havia ningú. Es va aturar just enmig del quadrat que formen les potes i va mirar cap amunt. Es va estar allà durant una estona, fins que va començar a nevar, i tot i que ella volia quedar-se, el sentit comú va poder amb ella, i va tornar.Es va girar una brisa que la va molestar, una cosa és que li agradés el fred, l’altra és que no fos humana, i es va amagar a l’abric. De sobte va veure una ombra.L’ombra es deia Nate, i odiava París, la Torre Eiffel i despertar-se a les tres de la matinada per motius que ni ell coneixia. Anava a fer una volta, per estirar les cames quan havia començat a nevar. Va veure l’ombra que caminava encongida i relliscant, dissimuladament, pels bassals, i somrigué, pel mateix motiu pel qual es llevava a les tres de la matinada, un motiu que no sabia. I quan es van creuar, l’altra ombra, l’ombra que es deia Scarlett digué:-Bonjour.- Amb un tímid somriure als llavis, sabent-se descoberta amb el seu joc.I Nate no va saber què dir, només que per un moment, París i la Torre Eiffel li semblaren més bonics que mai.
J
J
dilluns, 22 de juny del 2009
Almenys avui
Escrit "fictici", exepte que a la realitat no és tant fàcil.
ALMENYS AVUI
Són les 11:59 de la nit, i avui, m’he despertat pensant que tot és mentida, pensant com seria el món, si tot el que ja creiem que sabem, el que donem per fet, com que la Terra és rodona, com que els gossos lladren, com que els mosquits piquen, com que quan saltes caus al cap de ben poc a terra; com si tot això, fos mentida. Avui m’he despertat pensant que tot és mentida, però que tan bon punt les coses són mentida, passen a ser una veritat. Avui m’he despertat i he pensat en si existeix una veritat i una mentida. Puc pensar que tot i portar mitjons gruixuts tinc fred, encara que és poc lògic, som a ple estiu. Però puc pensar-ho, i és mentida, perquè en realitat sé que tinc calor. Que els peus se’m desfaran com el gelat que, mentre mirava les ones del mar, plegant-se i desplegant-se com un ventall de preciosos tons apagats ha anat caient en petites gotes al principi, i més tard en gegants trossos per la meva mà, a causa de la xafogor, perquè encara que avui el cel fos gris, la xafogor queia sobre meu com una llosa. Quan mirava les onades mentre el gelat se’m desfeia a les mans sense que jo ni tan sols me n’adonés, pensava en que potser el ventall de colors apagats que mirava encisada també era mentida. Avui ha estat un dia esgotador, pensar que tot és mentida és més difícil que pensar que tot és veritat. Pensar que potser no estava menjant la paella, pensar que potser no estava asseguda en realitat… Pensar que tot és mentida fa sentir una sensació semblant a la que tindria si tingués el Louvre per mi sola, a la que tindria si estigués en una enorme capsa blanca i jo fos molt petita; dóna la sensació de que res és real, perquè, tots sabem, que estar sols enmig del Louvre és impossible, i que la gent no es dedica a fer capses blanques enormes per a persones petites.
Però el dia d’avui no ha estat un dia perdut, ara, que ja s’ha acabat el dia perquè són les 12:05 de la matinada, penso, que un dia perdut hauria estat un dia com el que em proposo que sigui el dia d’avui, perquè el nou dia el rebré pensant que tot és veritat. Crec que serà un dia perdut perquè em creuré qualsevol cosa que em diguin. Quan la meva germana petita m’expliqui que vol que arribi l’hivern, perquè un dia a l’hivern és Nadal, i el tió ens caga regals, jo em creuré que el tió caga regals. Però, tots sabem que és mentida, que el tió no caga res, perquè el tió és un tronc, i els troncs no poden anar a comprar regals. Imagineu-vos un tronc a la caixa d’una botiga de joguines, és mentida, però avui m’ho creuré. No puc evitar pensar, però, que serà un dia perdut, i que els humans, no ens podem permetre el luxe de perdre dies, perquè la nostra vida és relativament curta. Dic relativament, perquè és curta comparada amb la llarga vida d’una tortuga marina, però, igualment, és llarga comparada amb la majoria d’altres espècies, sobretot, les d’una mida més petita que nosaltres; com els gossos, els estornells, els peixos... Un dia, el tiet Joan em va dir “Bonica, no perdis ni un segon de la teva vida, perquè és molt important. Cada segon val or”. Però tothom el va renyar dient-li que no expliqués bogeries de les seves a una nena de nou anys. Jo no crec que el tiet Joan fos boig. Penso que, igualment, el dia d’avui pot ser productiu, i que ho provaré. Sí, provaré de pensar que tot és veritat, al contrari que ahir, no em sentiré enganyada en cap moment. Potser sí que és cert que podria estar sola al Louvre, o que hi ha gent que es dedica a construir caixes blanques enormes per a persones petites. Avui m’ho creuré, potser serà un dia desaprofitat, potser no, només fa falta pensar en que la gent diu la veritat.
Perquè la diu, almenys avui.
J
ALMENYS AVUI
Són les 11:59 de la nit, i avui, m’he despertat pensant que tot és mentida, pensant com seria el món, si tot el que ja creiem que sabem, el que donem per fet, com que la Terra és rodona, com que els gossos lladren, com que els mosquits piquen, com que quan saltes caus al cap de ben poc a terra; com si tot això, fos mentida. Avui m’he despertat pensant que tot és mentida, però que tan bon punt les coses són mentida, passen a ser una veritat. Avui m’he despertat i he pensat en si existeix una veritat i una mentida. Puc pensar que tot i portar mitjons gruixuts tinc fred, encara que és poc lògic, som a ple estiu. Però puc pensar-ho, i és mentida, perquè en realitat sé que tinc calor. Que els peus se’m desfaran com el gelat que, mentre mirava les ones del mar, plegant-se i desplegant-se com un ventall de preciosos tons apagats ha anat caient en petites gotes al principi, i més tard en gegants trossos per la meva mà, a causa de la xafogor, perquè encara que avui el cel fos gris, la xafogor queia sobre meu com una llosa. Quan mirava les onades mentre el gelat se’m desfeia a les mans sense que jo ni tan sols me n’adonés, pensava en que potser el ventall de colors apagats que mirava encisada també era mentida. Avui ha estat un dia esgotador, pensar que tot és mentida és més difícil que pensar que tot és veritat. Pensar que potser no estava menjant la paella, pensar que potser no estava asseguda en realitat… Pensar que tot és mentida fa sentir una sensació semblant a la que tindria si tingués el Louvre per mi sola, a la que tindria si estigués en una enorme capsa blanca i jo fos molt petita; dóna la sensació de que res és real, perquè, tots sabem, que estar sols enmig del Louvre és impossible, i que la gent no es dedica a fer capses blanques enormes per a persones petites.
Però el dia d’avui no ha estat un dia perdut, ara, que ja s’ha acabat el dia perquè són les 12:05 de la matinada, penso, que un dia perdut hauria estat un dia com el que em proposo que sigui el dia d’avui, perquè el nou dia el rebré pensant que tot és veritat. Crec que serà un dia perdut perquè em creuré qualsevol cosa que em diguin. Quan la meva germana petita m’expliqui que vol que arribi l’hivern, perquè un dia a l’hivern és Nadal, i el tió ens caga regals, jo em creuré que el tió caga regals. Però, tots sabem que és mentida, que el tió no caga res, perquè el tió és un tronc, i els troncs no poden anar a comprar regals. Imagineu-vos un tronc a la caixa d’una botiga de joguines, és mentida, però avui m’ho creuré. No puc evitar pensar, però, que serà un dia perdut, i que els humans, no ens podem permetre el luxe de perdre dies, perquè la nostra vida és relativament curta. Dic relativament, perquè és curta comparada amb la llarga vida d’una tortuga marina, però, igualment, és llarga comparada amb la majoria d’altres espècies, sobretot, les d’una mida més petita que nosaltres; com els gossos, els estornells, els peixos... Un dia, el tiet Joan em va dir “Bonica, no perdis ni un segon de la teva vida, perquè és molt important. Cada segon val or”. Però tothom el va renyar dient-li que no expliqués bogeries de les seves a una nena de nou anys. Jo no crec que el tiet Joan fos boig. Penso que, igualment, el dia d’avui pot ser productiu, i que ho provaré. Sí, provaré de pensar que tot és veritat, al contrari que ahir, no em sentiré enganyada en cap moment. Potser sí que és cert que podria estar sola al Louvre, o que hi ha gent que es dedica a construir caixes blanques enormes per a persones petites. Avui m’ho creuré, potser serà un dia desaprofitat, potser no, només fa falta pensar en que la gent diu la veritat.
Perquè la diu, almenys avui.
J
dijous, 9 d’abril del 2009
Yoyos
Sé que resultarà un títol raro, perquè jo mai penso. Però en fi, en el fons hi ha moltes coses en les que pensar. Com per exemple (i sé que és una tonteria, però avui estic light) algú sap fer coses impressionants amb el yoyo? Vull dir algú que jo conegui, clar. L'altre dia, vaig obrir la caixa màgica del Doraemon, que és un nom cariyos que tinc per una capsa on tots els membres de la meva família deixem les coses que no sabem on posar. El fet és que la obro, i em trobo l'antiquíssim yoyo del meu germà, que va utilitzar un parell de cops (ho va deixar al veure que no li sortia fàcilment) l'agafo, i em poso a jugar com una nena petita. Ara, el puc fer pujar i baixar amb certa potència. I també el sé deixar a baix una estona i desprès fer-lo pujar. Inclús sé deixar-lo a terra, fer que rodoli i aixecar-lo. I passo l'estona. El yoyo és un joc en el que sempre pots millorar. I requereix estona, estona que no estic pensant amb coses que m'invadeixen la ment, com ara i que m'estressen. Pensar estressa, no ho negueu, i més pensar en coses important. Que s'estan apoderant del meu cervell, se m'està anant el cap cap a altres coses que no tenen res a veure amb yoyos. O sigui que paro d'escriure per mi, no és normal que la gent entengui aquests embolics. I vaig a jugar amb el yoyo.
J
J
Subscriure's a:
Missatges (Atom)